`Propietat´
Els guerrers del copyright tenen raó: un dret sobre la propietat intel·lectual és un tipus de propietat. Un en pot ser propietari i vendre-se'l, i la llei el protegeix del robatori. Normalment, el propietari del dret l'ofereix el preu que vol. Els mercats calculen l'oferta i la demanda que parcialment determinen el preu que se'n pot obtenir.
Però en el llenguatge del carrer anomenar un dret d'autor dret de "propietat" pot ser una mica enganyós, perquè la propietat dels drets d'autor és una forma estranya de propietat. Efectivament, la idea mateix de propietat sobre qualsevol idea o expressió és molt estranya. Quan agafo la taula del jardí del vostre pati del darrere entenc què estic agafant. Estic agafant una cosa, la taula del jardí, i després d'agafar-la jo, vosaltres ja no la teniu. Però què estic agafant quan prenc la bona idea que heu tingut de posar una taula de jardí al pati del darrere (per exemple, anant a Sears, comprant una taula i posant-la al meu pati de darrere)? Què és la cosa que estic agafant, aleshores?
La qüestió no rau només en la materialitat de la taula del jardí respecte de les idees, tot i que és una diferència important. La qüestió és que, normalment (millor dit, en gairebé tots els casos, a banda d'una llista molt reduïda d'excepcions) les idees que es deixen anar al món són d'ús lliure. No prenc res al lector si li copio la manera de vestir (tot i que podria semblar estrany si ho fes cada dia, especialment si el lector és una dona). Com va dir Thomas Jefferson (i això és especialment cert si copio la forma de vestir d'algú), "qui rep una idea de mi, rep instrucció sense reduir-ne la meva, igual que qui encén una espelma amb la meva obté llum sense deixar-me a les fosques a mi". [1]
Les excepcions al lliure ús són les idees i expressions sota l'àmbit d'aplicació de la llei de patents i propietat intel·lectual, així com en uns altres àmbits que no tractaré aquí. En aquest cas la llei diu que ningú no pot utilitzar la meva idea o expressió sense el meu consentiment: la llei converteix allò que és intangible en propietat.
Però com això és així, i fins a quin punt, i de quina manera (en altres paraules, els detalls) són tot coses rellevants. Per entendre adequadament com va sorgir aquesta pràctica de transformar allò que és intangible en propietat cal que posem aquesta "propietat" en el context que li correspon. [2]
La meva estratègia per fer això serà la mateixa que la que he seguit en la part anterior. Presento quatre històries per ajudar a posar en context la idea que "el material subjecte a drets d'autor i de reproducció de la propietat intel·lectual és propietat". D'on va sortir aquesta idea? Quins són els seus límits? Com funciona a la pràctica? Després d'aquestes històries la importància d'aquesta afirmació vertadera ("el material el material subjecte a drets d'autor i de reproducció de la propietat intel·lectual és propietat") quedarà una mica més clara, i es veurà com les seves implicacions són força diferents de les implicacions que els guerrers del copyright voldrien fer-nos creure.
NOTES
· ^ 1. Carta de Thomas Jefferson a Isaac McPherson (13 d'agost de 1813) a The Writings of Thomas Jefferson, vol. 6 (Andrew A. Lipscomb and Albert Ellery Bergh, eds., 1903), 330, 333-34.
· ^ 2. Segons el dret nord-americà que ensenyaven els juristes realistes, tots els drets de la propietat són intangibles. Un dret de propietat és senzillament un dret d'un individu davant del món de fer o no fer certes coses que poden implicar o no un objecte físic. El dret en sí és intangible, encara que l'objecte al qual va unit (metafòricament parlant) sigui tangible. Vegeu: Adam Mossoff, "What Is Property? Putting the Pieces Back Together," Arizona Law Review 45 (2003): 373, 429 n. 241.
|
|
|
PORTADA
