Capítol 7
Enregistradors
En Jon Else és cineasta. És molt conegut pels seus documentals i ha tingut molt d'èxit difonent el seu art. També és professor, i com a professor que sóc, envejo la lleialtat i admiració que els seus alumnes li tenen (vaig conèixer dos alumnes seus per casualitat en un sopar: en Jon era el seu déu).
Else treballava en un documental en el qual jo també participava. Durant una pausa em va explicar una història sobre la llibertat de crear amb pel·lícules als Estats Units d'avui dia.
L'any 1990, Else estava treballant en un documental sobre la Tetralogia de l'Anell de Richard Wagner. El centre d'atenció eren els tramoistes de l'Òpera de San Francisco. Els tramoistes són un component especialment curiós i divertit d'una òpera. Durant l'espectacle volten per sota l'escenari, a la sala de grues i a la galeria de focus. Són un contrast perfecte de l'art que es desenvolupa sobre l'escenari.
Durant una de les representacions, Else estava filmant uns quants tramoistes jugant a les dames. En un racó de la sala hi havia una televisió. Mentre els tramoistes jugaven a les dames i la companyia d'òpera representava Wagner, a la televisió hi feien Els Simpson. A Else li va semblar que aquest toc de dibuixos animats ajudava a capturar el sabor d'allò que tenia d'especial l'escena.
Anys més tard, quan finalment va aconseguir el finançament per acabar la pel·lícula, Else va provar d'obtenir els drets de reproducció per aquells escassos segons d'Els Simpson. Perquè, evidentment, aquells escassos segons estaven protegits per drets d'autor, i naturalment per utilitzar material protegit cal demanar permís al propietari dels drets d'autor, excepte si és d'aplicació la prerrogativa de "l'ús just" o alguna altra.
Else va trucar l'oficina del creador d'Els Simpson, Matt Groening, per obtenir el permís. Groening va donar llum verda a l'enregistrament: una imatge de quatre segons i mig en una minúscula televisió en un racó d'una sala. Quin mal podia fer? A Groening li va semblar bé la idea que la imatge fos a la pel·lícula, però li va dir a Else que es posés en contacte amb Gracie Films, l'empresa que produeix el programa.
Gracie Films també hi estigué d'acord, però ells, com Groening, volien anar amb compte, així que digueren a Else que es posés en contacte amb la Fox, l'empresa matriu de Gracie Films. Else va trucar la Fox i els va informar de l'escena del clip en una televisió en un racó d'una sala present a la pel·lícula. Els va dir que Matt Groening ja li havia donar permís i que només volia confirmar-ho amb la Fox.
Aleshores "van passar dues coses", em va dir Else. En primer lloc, vam descobrir que [...] Matt Groening no és propietari de la seva pròpia creació (o com a mínim algú [a la Fox] pensa que en Matt no és propietari de la seva pròpia creació"). I en segon lloc, que la Fox "volia deu mil dòlars de quota de llicència perquè poguéssim utilitzar quatre coma cinc segons... d'uns Simpsons que ningú no havia demanat que sortien en un racó de l'escena."
Else estava convençut que hi havia d'haver un error. Va aconseguir posar-se en contacte amb algú que, pensava, era vice-presidenta del departament de llicències, Rebecca Herrera. Li va explicar, "hi ha d'haver un error aquí... els estem demanant la tarifa per a fins educatius". Aquella era la tarifa per a fins educatius, li va contestar Herrera. Més o menys un dia després, Else va tornar a trucar per confirmar el que li havien dit.
"Em volia assegurar que ho havia entès bé", em va dir. "Sí, ho ha entès bé", li va dir ella. Utilitzar el clip d'Els Simpson en un racó d'una escena en un documental sobre la Tretralogia de Wagner costava 10.000 dòlars. I aleshores, sorprenentment, Herrera li va dir a Else, "i si diu que he dit això li enviaré els nostres advocats." Com una assistent d'Herrera li diria més tard a Else, "tant se'ls en dóna tot. Només volen diners."
Else no tenia els diners per pagar el dret de reproduir el que feien a la televisió en una sala entre bastidors de l'Òpera de San Francisco. Reproduir aquest bocí de realitat quedava fora del pressupost per al documental del cineasta. A última hora abans de llançar la pel·lícula Else va substituir digitalment la presa amb un clip de la pel·lícula The Day After Trinity, un projecte en què havia treballat deu anys enrere.
No hi ha cap dubte que algú, ja sigui Matt Groening o la Fox, té la propietat dels drets sobre Els Simpson. Aquests drets són propietat seva. Per tant, utilitzar aquest material protegit de vegades requereix el permís del propietari dels drets. Si l'ús que Else volia fer dels drets sobre dels Simpson fos un dels usos restringits per la llei, aleshores hauria d'obtenir el permís del propietari dels drets abans d'utilitzar l'obra d'aquesta manera. I en un mercat lliure és el propietari dels drets qui estableix el preu de qualsevol ús que, segons la llei, controli el propietari.
Per exemple, la "representació en públic" és un ús d'Els Simpson que el propietari dels drets controla. Si fem una selecció dels nostres capítols preferits, lloguem un cinema, i cobrem entrada per venir a veure "Els meus Simpson preferits", aleshores necessitem demanar el permís del propietari dels drets. I el propietari (correctament, penso jo) pot demanar-ne la quantitat que vulgui: 10 dòlars o 1.000.000 de dòlars. Hi té dret, tal com diu la llei.
Però quan els advocats senten aquesta història de Jon Else i la Fox el primer que pensen és en l'"ús just". [1] L'ús d'Else de tan sols 4,5 segons d'una presa indirecta d'un episodi d'Els Simpson és clarament un ús just d'Els Simpson , i l'ús just no requereix el permís de ningú.
Així que vaig preguntar a Else perquè no es refiava simplement del principi "d'ús just". Això és el que em va respondre:
El fracàs d'Els Simpson, per mi, va ser una gran lliçó de l'abisme que hi ha entre el que els advocats consideren irrellevant d'alguna forma abstracta, i el que és vitalment rellevant a la pràctica per aquells qui intentem fer i emetre documentals. Mai no vaig dubtar que clarament es tractava d'un "ús just" en un sentit legal absolut. Però no podia confiar en el concepte de cap manera concreta. I aquí va el perquè:
1. Abans que es puguin emetre les nostres pel·lícules l'emissora ens exigeix que ens fem una pòlissa d'assegurances del tipus Errors i Omissions. Les asseguradores demanen una detallada "llista d'entrades visuals" citant la font i les llicències per a cada presa de la pel·lícula. No el veuen amb gaires bons ulls, l'ús just, i una al·legació d'"ús just" pot aturar totalment el procés de sol·licitud de pòlissa.
2. Probablement el millor hauria estat d'entrada no preguntar-li res a en Matt Groening. Però sabia que (al menys pels rumors de la indústria) la Fox havia buscat i aturat l'ús d'Els Simpson sense llicència en el passat, de la mateixa manera que se sabia que George Lucas litigava molt sobre l'ús de La Guerra de les Galàxies. Així que vaig decidir seguir les normes pensant que pels quatre segons d'Els Simpson se'm concediria la llicència de forma gratuïta o a un preu baix. Com a productor de documentals treballant de sol a sol amb pocs diners, l'últim que volia era córrer el risc de tenir problemes legals, ni tan sols ínfims problemes legals, ni tan sols per defensar una qüestió de principi.
3. De fet vaig parlar amb un dels teus col·legues de la facultat de dret de Stanford... que em va confirmar que era ús just. També em va confirmar que la Fox "em denunciaria i litigaria fins la meva mort", independentment dels mèrits de la meva posició jurídica. Em va deixar clar que al final tot quedaria reduït a qui tenia el departament jurídic més gran i qui tenia les butxaques més plenes, ells o jo.
4. La qüestió de l'ús just sol aparèixer al final d'un projecte, quan se'ns tira a sobre la data d'estrena i ja no ens queden diners.
Teòricament l'ús just vol dir que no es necessita permís. Per tant, la teoria dóna suport a la cultura lliure i ens protegeix de la cultura del permís. Però a la pràctica l'ús just funciona d'una forma ben diferent. Els borrosos límits de la llei, lligats a les extraordinàries responsabilitats legals si es creuen aquests límits, impliquen que l'ús just efectiu és escàs per part de molts tipus de creadors. L'objectiu final de la llei és correcte, però la pràctica ha derrotat aquesta finalitat.
Aquesta pràctica demostra com s'ha allunyat la llei de les seves arrels del segle XVIII. La llei va néixer per protegir els beneficis dels editors contra la competència deslleial dels pirates. S'ha convertit en una espasa que interfereix en qualsevol ús, transformador o no.
NOTA
· ^ 1. Per a un excel·lent argument de per què aquest ús és "ús just", malgrat que els advocats no permeten que es reconegui com a tal, vegeu: Richard A. Posner amb William F. Patry, "Fair Use and Statutory Reform in the Wake of Eldred " (l'autor té una còpia de l'esborrany), University of Chicago Law School, 5 d'agost de 2003.
|
|
|
PORTADA
